Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

Elionor i la unitat de la llengua

Caldrà veure si la princesa adapta la fonètica quan visiti altres territoris catalanoparlants

La princesa Elionior aplaudeix el públic que la va aplaudir després del seu discurs.
La princesa Elionior aplaudeix el públic que la va aplaudir després del seu discurs. WireImage

Ho hem d’admetre: la qualitat del català exhibit per Elionor en el lliurament dels premis Princesa de Girona és sorprenent, per positiva, amb un desplegament de vocals neutres i esses sonores que fa caure de cul. Jo en ma vida he dit “Girona” així, i ens hauríem de felicitar que les successives generacions de Borbons —ja en van tres— facin l’esforç de parlar la llengua d’aquí quan venen aquí. Sempre quedarà el dubte de saber si el discurs estava gaire preparat, tenint en compte que, pocs instants abans, la mateixa Elionor havia deixat anar unes paraules en anglès i àrab, llengües en les quals semblava exhibir una desimboltura similar. Com també quedarà el dubte de saber si el públic —que va interrompre la princesa dempeus amb una ovació nord-coreana, tot l’auditori enfervorit, el pare a la seva esquerra demanant al respectable que aturés els aplaudiments imparables— donava mostres d’afecte envers el català o bé de genuflexió.

La qualitat del català exhibit per Elionor, amb un desplegament de vocals neutres i esses sonores, fa caure de cul

Era aquest el primer discurs de la princesa en català, i d’entrada ja ens venen tres preguntes. La primera és si en farà gaires més o si els limitarà a un cop l’any, quan vingui a lliurar els seus premis. La segona és si, com a reina, en el futur l’inclourà gaire en els discursos solemnes, o si farà com el seu pare, que només diu “Bones festes” per Nadal. I la tercera, i més important de totes, si parlarà català quan visiti altres territoris de parla catalana, singularment el País Valencià i les illes Balears. Hi haurà la mateixa voluntat de despertar simpaties arreu del domini lingüístic? Li caldrà, despertar aquestes simpaties? I d’altra banda, són conscients, a la Casa Real, que allà s’hi parla català?

L’última pregunta és pertinent perquè, tristament, no sembla que ni tan sols els catalans siguem conscients d’això. Aquesta darrera setmana s’ha fet pública una enquesta encarregada per la Plataforma per la Llengua que revelava uns resultats desconcertants: tant que lluitem per defensar-nos contra els atacs a la unitat de la llengua (l’última, l’obligació de fer servir el castellà entre comunitats autònomes catalanonoparlants), i resulta que el 51% dels catalans creuen que català, mallorquí i valencià no són la mateixa llengua. Tal qual. Ja no es tracta que als territoris respectius hi hagi sectors secessionistes que postulin la divisió i trobin l’eco o el silenci de la intel·lectualitat hispana; és, simplement, que la majoria de catalans ja creu que a València i Mallorca es parlen coses diferents.

L’enquesta, elaborada per Gesop, es va fer sobre 1.600 enquestats, amb resultats diversos segons el sexe, l’edat i la formació. Així, els percentatges més alts, superant el 60% d’ignorància sobre la unitat de la llengua, es donen en els paràmetres següents: els més joves, de 16 a 29 anys (60,9%), les persones amb nivell d’estudis més baixos (61,5%), els parlants de castellà com a llengua materna (60,9%) i els estrangers (67,4%). Per bé que aquests són els índexs més elevats, tampoc podem estar satisfets dels resultats a l’espectre contrari, perquè un 40,7% de persones amb nivell d’estudis elevats i un 37,2% de catalanoparlants (que pensen que no som la mateixa llengua) són uns percentatges calamitosos.

Parlarà català quan visiti altres territoris de parla catalana, singularment el País Valencià i les illes Balears?

El problema que té avui la unitat de la llengua és que no és percebuda enlloc, ni es fa present de cap manera, ni arriba al parlant més enllà de les lliçons teòriques dels llibres de text sobre el domini lingüístic català. No hi ha cap política activa de conjunció entre les tres grans administracions catalanoparlants que arribi a l’usuari a través d’alguna plataforma pública, digue’n mitjans de comunicació, digue’n legislació compartida, digue’n qualsevol mena d’acció unitària que superi la territorialitat amb què s’encotilla la llengua a través de la Constitució. La Declaració de Palma, de 2017, va ser un bon punt de partida per posar en solfa una certa convergència en polítiques lingüístiques, però continuen faltant espais compartits en què la llengua s’expressi amb tota la varietat i sigui percebuda, alhora, com la mateixa entitat.

No imagino Elionor adaptant la seva fonètica al castellà de les Canàries o a l’andalús en les seves visites a Tenerife i Sevilla, però sí que me la imagino suprimint vocals neutres a València o fent-ne de tòniques a Mallorca. Això, si és que mai hi parla català.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ