Selecciona Edició
Connecta’t

Els quadres que la FAI va confiscar a Cambó

‘Quadern’ troba al fons de la CNT-FAI de l’International Institute of Social History d’Amsterdam la llista d’obres que els anarcosindicalistes van requisar al polític regionalista el 1936

Francesc Cambó, en un dibuix a carbonet i pastel sobre paper, de Ramon Casas, el 1906.
Francesc Cambó, en un dibuix a carbonet i pastel sobre paper, de Ramon Casas, el 1906. MNAC

El Retrat de Michele Marullo Tarcaniota que Botticelli va pintar a les acaballes del segle XV i que els hereus de Francesc Cambó venen per 27,3 milions d’euros té qui l’estimi, però no qui l’adquireixi. Segons expressà el polític, financer i mecenes en les seves Memòries (1981), l’any 1929 el quadre va ser “la primera de les meves grans adquisicions” i la que el situà, de cop, a la llista dels grans compradors d’art europeus.

Després de sobreviure a la guerra i l’exili, la tela va romandre en mans de la seva família, mentre que altres obres destacades de la seva abundosa col·lecció romanen disperses o van ser llegats al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al Museu del Prado. Però, més enllà del famós Marullo, quants i quins quadres tenia Cambó en conjunt a la seva pinacoteca?

El cert és que no se sap. Com va explicar a La colección Cambó (1955) un dels seus màxims experts, Francisco Javier Sánchez Cantón, “la pérdida de los archivos Cambó durante la guerra civil hace imposible saber las piezas que formaban toda su colección, si bien existen sospechas fundadas de que, efectivamente, algunas de sus obras se perdieron”.

També Joan Sureda, director del Museu d’Art de Catalunya (1986-1991), reconeix a aquest suplement que, malgrat que a la fi de la dècada dels vuitanta es va interessar “en la reconstrucció de la llista d’obres de la col·lecció, no em va ser possible dur-la a terme”.

Quadern aporta una documentació inèdita sobre la qüestió: la troballa al fons de la CNT-FAI de l’International Institute of Social History d’Amsterdam d’una llista que permet fer un pas més en la concreció del vast llegat pictòric del prohom de la Lliga i un dels polítics i col·leccionistes d’art més destacats de la Catalunya i l’Espanya del segle XX.

Recuperar els quadres

La tarda de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, preveient els resultats desfavorables, Francesc Cambó va contactar amb al seu amic, el museòleg, historiador i crític d’art, Joaquim Folch i Torres, director del Museu d’Art de Barcelona, per tal de retirar del seu domicili de Via Laietana la seva col·lecció pictòrica.

Segons va expressar Folch i Torres en un article a Destino del 12 de març de 1955, “La colección Cambó”, va ser ell mateix qui, a partir de 1925, l’havia motivat i assessorat en la compra d’art en paral·lel al que ja feia literàriament amb la Fundació Bernat Metge per arribar on no ho podia el Museu d’Art de Barcelona.

Proclamada ja la República, i malgrat els estridents crits de “Visqui Macià, mori Cambó!”, res que pogués malmetre les obres no succeí i aquestes van tornar a l’extraordinari pis del polític, segons recollí l’escriptor Néstor Luján a “El legado de D. Francisco Cambó. Pequeña historia de una colección”, el 20 de gener de 1951, també a Destino.

Cambó es trobava navegant per l’Adriàtic a bord del seu iot Catalònia quan va esclatar la Guerra Civil. El 1940, després de la contesa, va fer només unes estades breus a Barcelona i Madrid i va continuar a l’exili entre Abbazia, aleshores Itàlia (avui Opatija, Croàcia), Montreux, a Suïssa, i Buenos Aires, a l’Argentina, on va morir el 30 d’abril de 1947 als 71 anys. La dècada compresa entre el sollevament rebel i el seu traspàs la va viure com una cursa contra el temps per aplegar el seu fons artístic.

Pàgina de l'article de Néstor Luján 'El legado de D.Francisco Cambó. Pequeña historia de una colección', publicat a la revista 'Destino' el 20 de gener de 1951. ampliar foto
Pàgina de l'article de Néstor Luján 'El legado de D.Francisco Cambó. Pequeña historia de una colección', publicat a la revista 'Destino' el 20 de gener de 1951.

I és que passats els fets de maig de 1937, tal com relata a les seves Memòries, Cambó havia rebut a París set obres procedents de Barcelona, n’havia pogut salvar 19 i n’hi mancaven 32. La majoria de les salvades, però, es trobaven fora de Catalunya, a Londres, París i Lucerna, a l’inici de la guerra. A la dificultat a què l’abocaven les circumstàncies s’afegia el fet d’haver de basar-se en el seu record i, en tot cas, en documentació esparsa, mancat com estava d’una llista que detallés la seva pinacoteca, formada “en menys d’una dècada”, segons explica Ramon Guardans a l’article “Origen y vicisitudes de la colección Cambó” del catàleg Colección Cambó, editat el 1991 pel Prado i pel Museu d’Art de Catalunya.

Pàgina de l'article de Néstor Luján 'El legado de D.Francisco Cambó. Pequeña historia de una colección', publicat a la revista 'Destino' el 20 de gener de 1951.
Pàgina de l'article de Néstor Luján 'El legado de D.Francisco Cambó. Pequeña historia de una colección', publicat a la revista 'Destino' el 20 de gener de 1951.

Si mai hi va haver una llista de les seves obres, Cambó ja no la tenia. Com expressà ell mateix a Meditacions. Dietari 1936-1940 (1982), “tota la meva documentació respecte als meus quadros (expertisesoriginals [sic], llibres, revistes i diaris que hi feien referència) desaparegué íntegrament en la crema estúpida que els salvatges de la FAI varen fer de tots els meus papers”.

La seva correspondència creuada durant la dècada dels quaranta amb un altre prohom lligaire, Josep Puig i Cadafalch, conservada a l’Institut Cambó, així ho palesa. El 30 de maig de 1944 el mecenes lamenta a l’expresident de la Mancomunitat de Catalunya els seus maldecaps perquè no sap a qui llegar els quadres. El desig que tenia d’obrir un museu del Renaixement a tocar de casa seva per tal d’exposar-los ja no era possible. “Les destruccions de la Guerra Civil, els quadres que em robaren els rojos estan escampats per França, i la minva que ha tingut la meva col·lecció amb el llegat del Prado fan que avui sigui totalment impossible”. El polític havia fet una donació a aquest museu amb el benentès que el règim franquista li permetria recuperar-ne d’altres.

Cambó, com havia expressat en un famós discurs a les Corts el desembre de 1935, s’havia proposat amb la seva col·lecció “conseguir para España un complemento a lo que es en pintura la colección formidable del Museo del Prado”, per mitjà del seu museu. Així s’havia proposat “buscar, en cada una de las escuelas que no tienen representación en España, una obra del más grande de los maestros, si era posible, si no, del que le siguiera en importancia”.

El magnat financer també expressà a l’aleshores duc d’Alba el 9 d’agost de 1946, en carta conservada al fons de l’Institut Cambó, que atès que bona part de la seva pinacoteca es trobava a Lausana, si passava per la ciutat l’hi podrien mostrar. “Hay cuadros de primer orden, pero hay algunos de asunto religioso, mediocres, indignos de mi colección, que fueron adquiridos pensando únicamente en repartirlos entre Iglesias y conventos cuyos altares mayores fueron quemados por los rojos”. I li esmentava “el retrato por Botticelli, los dos Tiepolos, una Virgen atribuida a Piero della Francesca y otros a Ercole Roberti, un gran Fragonard, un buen Cosimo de Tura, cuatro bellos primitivos florentinos y otros cuadros de menos valor”.

La confiscació de l’art

Com explica un bon gruix de bibliografia i, en especial, Francisco Gracia i Glòria Munilla a Salvem l’art! La protecció del patrimoni cultural català durant la Guerra Civil (La Magrana, 2011), a l’estiu de 1936 el govern de Lluís Companys, sobretot a través dels seus consellers Josep Maria Espanya i Ventura Gassol i de diputats afins com Joan Solé i Pla o Pere Bosch i Gimpera, van maldar per preservar el patrimoni cultural dels esclats revolucionaris d’aquells mesos. A aquest efecte s’optà per confiscar tant col·leccions públiques com privades, entre les quals la de Cambó, que es van distribuir en distints dipòsits de Barcelona, entre els quals hi havia el Museu d’Art.

Precisament, la documentació recuperada per Quadern a l’arxiu d’Amsterdam és el justificant de recepció provisional de les obres procedents de la casa Cambó que el comitè peninsular de la FAI va lliurar al govern a Barcelona l’11 d’agost de 1936 i que signa “J[OSEP]. Gibert, funcionari de la Junta [SIC]Comissaria de Museus. Carnet n. 67 de la Generalitat”. Es tracta de dues pàgines a màquina amb 75 entrades (que detallem en el quadre).

Cambó va viure els últims anys com una cursa per aplegar el seu fons

El 19 de juliol la FAI havia assaltat l’immoble, malmetent alguns quadres, mobles i llibres, i segons Folch i Torres “després se’ls van endur i va costar veritables esforços que els recuperés el Museu [d’Art de Catalunya]”. La llista rescatada és la fotografia més aproximada del que els faistes van trobar o, si més no, lliurar tres setmanes després al govern de la Generalitat de Catalunya, en el qual els anarcosindicalistes encara no participaven.

Alguns quadres del fons es van quedar a Catalunya, però d’altres van acabar a Ginebra

A la llista s’expliciten obres com ara 40 reproduccions de la Tauromaquia de Goya; un retrat femení de Rubens; una taula de Franz Hals; una tela de Tiepolo; una taula retrat de cavaller (que correspon al Retrat de Michele Marullo Tarcaniota de Botticelli); una tela de Tintoretto; dos quadres de Goya; tres taules de Botticelli; un retrat de Murillo; un retrat de La Tour i un oli d’El Greco.

Altres, en canvi, són d’entrada de més difícil catalogació com, per exemple, les referències a un paisatge de Vayreda; un dibuix de Casas; una taula de Hobbemas; tres taules italianes del segle XV; un paisatge de Serra; un paisatge d’Anglada; un bodegó holandès; un gravat italià; un quadre holandès; un quadre flamenc; 37 reproduccions de dibuixos italians; un oli de Togores; un Meifrèn, i dos olis de Zuloaga.

El material artístic confiscat es va traslladar durant els anys de guerra principalment a Olot. Fou el cas del fons Cambó. Després de l’ensulsiada del front d’Aragó i la derrota a la batalla de l’Ebre, davant l’avenç imminent de les tropes sollevades per Catalunya, el govern Companys, per mitjà de la gestió dels seus consellers de Finances, Josep Tarradellas, i de Cultura, Carles Pi i Sunyer, va optar per traslladar els fons d’art a Darnius i Agullana, a l’Alt Empordà, on també s’aplegaren bona part dels càrrecs institucionals i diputats de Catalunya en el camí a l’exili. Una part del fons Cambó ja no se’n va moure, mentre que altres quadres van creuar la frontera per anar a Ginebra, on també van anar a parar moltes obres del Prado. Què va passar després?

Un mar de llistes

Des de Montreux, a Suïssa, com detalla Immaculada Socias a l’article “Vicissituds de la col·lecció d’art de Francesc d’Assís Cambó i Batlle durant el seu exili (1936-1947)” al volum Col·leccionistes que han fet museus, editat pel Museu Nacional d’Art de Catalunya el 2018, Cambó, el mateix dia de l’entrada dels franquistes a Barcelona, el 26 de gener de 1939, va atorgar poders a Narcís de Carreras i altres per tal que el representessin i recuperessin la seva col·lecció d’art.

En aquella data, Cambó va adreçar a Carreras una llista d’algunes de les seves obres. Es tracta de 26 entrades que fan referència a quadres d’El Greco, Neri di Bici, Murillo, Goya, Tintoretto, Zurbarán, Tiziano, Tiepolo, Rubens i Botticelli, entre altres, en alguns casos més detallat en referir-se a l’obra però molt més incomplet que la llista de l’agost de 1936.

El 8 de setembre de 1939, com faria després amb Puig i Cadafalch, Cambó lamentava a Carreras, en correspondència del fons d’aquest a l’Arxiu Nacional de Catalunya, que alguns quadres, com “els tres panneaux de Botticelli” s’havien trobat a Darnius, però “no tinc notícies dels molts altres quadres, i de gran valor, que falten”. I li detallava, en una llista amb 51 entrades, entre els quals n’hi havia de Murillo, Goya, Zurbarán, Tiepolo, Mir, Meifrèn, Sorolla o Zuloaga, quadres dels quals no tenia notícia i que no s’havien traslladat a Ginebra, ni sabia que es trobessin a Darnius ni en cap altre dipòsit.

De la seva banda, els vencedors de la Guerra Civil, a través del Servicio de Recuperación Artística, van iniciar una tasca de recuperació de l’art, tant públic com privat, per retornar-lo a Espanya. Segons explica la historiadora de l’art i professora emèrita de la Universitat de Barcelona en el seu article, part de la col·lecció Cambó hauria anat a parar per aquesta via al Museu Arqueològic i al Museu del Prado, essent-ne testimonis l’esmentat duc d’Alba i el pintor Josep Maria Sert. El 22 de febrer de 1940, la Comisaría General del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional va presentar una llista de 29 obres d’art, totes menors, que adjudicaven a la col·lecció Cambó.

La preocupació de Cambó per la seva pinacoteca era tal que en una carta conservada a l’Institut Cambó a l’aleshores subdirector del Prado, Francisco Sánchez Cantón, del 29 d’abril de 1940, es lamentava d’haver vist per mitjà de fotografies danys infligits a quadres seus, i expressava que “comprendo y me explico, que en un momento de pasión se cometa un asesinato y se prenda fuego a un templo. Pero la fría y reiterada maldad con que han sido tratados mis cuadros indica una perversión moral que me produce tanto dolor, o quizá más, que el quebranto que han sufrido”.

Al seu dolor s’afegí el fet d’haver de demostrar davant del Servicio de Recuperación Artística, que posseïa infinitat de peces per catalogar, la propietat dels quadres que eren seus. Sense una llista completa ni rebuts, la feina consistí a cercar catàlegs on les obres s’identifiquessin com a seves, o testimonis d’amics i pintors que coneixien la seva col·lecció i que el règim franquista considerés de fiar, és clar. En aquesta tasca va ajudar fins i tot la seva majordoma, Maria Fiol.

La pinacoteca de Francesc Cambó va quedar configurada, de manera dràstica, el juliol de 1936. A l’exili l’adquisició d’art va ser molt menor. [SIC]És ben probable[/SIC] que no arribem a saber de manera definitiva i tancada quantes obres contenia ni quines eren. L’aportació de Quadern, però, s’afegeix a les llistes existents per tal que els especialistes desbrossin el camí de confegir el retrat aproximat de la que va ser una de les col·leccions privades d’art més importants d’Europa, i de la qual el Retrat de Michele Marullo Tarcaniota de Botticelli va formar part.

La llista completa de 1936

J. Esculies

Francesc Quílez, coordinador de col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya, ha acarat la llista de la confiscació amb l’inventari de la col·lecció Cambó de les obres que es conserven al MNAC i al Prado. Aquesta és la llista, acompanyada de les seves anotacions:

9 reproduccions de dibuixos i gravats antics
40 reproduccions de la Tauromaquia de Goya
1 retrat femení de Rubens [Rubens, Lady Alethea Talbot, Condesa de Arudel (inv. 65001)
1 paisatge de Vayreda
1 dibuix de Casas
1 taula de Cuvo
1 pastel de Rigalt
1 taula italiana del segle XV [Giovanni dal Ponte Las Siete Artes Liberales (inv. 2844, Prado) // Lo Scheggia Las Siete Artes Liberales (inv. 64968) o Las Siete Virtudes (inv. 64967) frontals de cassoni]
3 taules holandeses
1 taula de Hobbemas
3 taules italianes del segle XV
1 apunt oli de Riquer
1 esmalt d’Andreu
1 oli de Barrau
1 oli de Miralles
1 taula de Franz Hals [Adriaen Haneman, Retrato de Caballero (inv. 65002), per proximitat a Van Dyck, a qui se li va atribuir inicialment la pintura]
1 bodegó holandès [Pieter Quast, Interior de una bodega (inv. 65004)]
1 tela de Tiepolo [Giambattista i Giandomenico Tiepolo, Santa Cecília (inv. 64990)
1 taula de Dolat
1 taula retrat de cavaller [Sandro Botticelli, Retrato de Michele Marullo Tarcaniota (inv ?)]
1 retrat anglès [Gainsborough, Lady Georgiana Poyntz, condesa Spencer (inv. 65013)]
1 tela de Tintoretto [Tintoretto, Retrato del procurador Alessandro Gritti (inv. 64987)]
1 retaule mallorquí [Francesc Comes, Predela con San Juan Bautista, Aunciación, Crucifixión y Santa Catalina (inv. 64991)]
2 quadres de Goya [Francisco de Goya, Alegoría del amor (¿Cupido y Psique?) (inv. 64996) / Manuel de Quijano (inv. 64997)]
3 taules de Botticelli [Sandro Botticelli, Historia de Nastagio degli Onesti (inv. Prado 2838, 2839, 2840) donades per Cambó]
6 reproduccions gravat de Dürer
1 retrat de Murillo [Claudio Coello, Juan Francisco de la Cerda, VIII Duque de Medinaceli (inv. 64995)]
1 retrat de La Tour [Maurice Quentin de la Tour, Pierre-Louis Laideguive (inv. 65009)]
1 paisatge de Serra
1 paisatge d’Anglada
1 bodegó holandès
1 copia de id
1 paisatge de Mir
3 reproduccions de gravat
1 quadre d’esmalt
1 gravat italià
1 apunt de Padró
1 quadre de Benlliure
1 quadre holandès
1 quadre flamenc
37 reproduccions dibuixos italians
1 aquarel·la de Junyent
1 id de Barrau
1 id de Llimona
5 teles d’Anglada
1 tela de Domínguez
2 aquarel·les de Tapiró
1 oli de Sisquella
1 oli de Togores
1 oli de Pruna
1 oli de Mela Mutternich
1 Meifrèn
1 oli d’El Greco (malmenat) [Taller d’El Greco, San Juan Bautista y San Francisco (inv. 64993)]
3 taules italianes (malmenades)
25 dibuixos i [ratllat] apunts de Gosé i Junyent
1 oli de Mir
3 olis de Junyent
1 oli de Rusiñol
1 oli de Canals
1 oli de Carles
2 olis d’Humbert
1 oli de Creixams
1 oli de Gosé
3 olis de Togores
1 oli de Vayreda
1 oli de Canals
1 oli de Duran i Camps
1 oli de Serra
1 oli de Sunyer
1 oli de Galwey
1 oli de xxxx Tirol
1 dibuix de Llimona
2 olis de Zuloaga (malmenats)
8 miniatures

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >